23.01.2023
25.01.2021
L'AFERRAMENT
Masferrer i Munar, l'any 2003, van publicar un article on explicaven que el nadó, quan arriba al món, ve proveït d'una base genètica i unes competències pròpies. Altrament, afegien que mitjançant la interacció del nadó amb l'entorn, s'anava configurant la personalitat d'aquest. I remarcaven que, l'evolució d'aquest petit ésser, depenia en gran part de la relació afectiva entre el bebè i els seus progenitors (o figures equivalents). En el post d'avui ens centrarem en aquesta relació pare/mare/fill. D'acord amb Masferrer i Munar, l'aferrament és "el vincle afectiu que satisfà les necessitats d'afecte del bebè, li atorga protecció, cura i constitueix la base per al seu desenvolupament".
El teòric pioner en teoria d'aferrament des de la perspectiva de la psicologia del desenvolupament fou John Bowlby, que va definir per primera vegada l'aferrament com "la conducta que redueix la distància de les persones o objectes que subministrarien protecció". Ell fou un psicòleg i psiquiatre britànic, que va iniciar el seu interès per aquesta teoria, quan va estudiar a nens que creixien en els orfenats.´
D'acord amb Guerrero (2018), la Teoria de l'Aferrament (1969) va descriure que l'ésser humà pot establir relacions emocionals intenses i estables amb més d'una persona al mateix temps (és a dir, no hi ha una única persona sinó que poden existir vàries persones amb la qual el nen es vincula quan és un nadó). Altrament, la Teoria afegia que el nadó té aquesta predisposició al vincle de manera innata, però que és necessari que existeixi una relació d'interacció amb l'adult cuidador (sigui el pare, la mare o una altra figura substitutòria) per tal que es desenvolupi el vincle d'aferrament.
L'autor, descriu l'Aferrament com aquell vincle emocional que s'inicia en el període prenatal i dura tot el cicle vital. Segons ell, l'aferrament és un fenomen cíclic: quan naixem, ens aferrem a les figures maternes/paternes, a l'adolescència ens desaferrem i més endavant tornem a establir el vincle.
Altrament, afegeix que qualsevol persona adulta pot ser la figura d'aferrament del nadó, tot i que les probabilitats recauen en la mare donat la seva connexió prèvia al naixement amb ell (embaràs).
CARACTERÍSTIQUES DE L'AFERRAMENT
Guerrero (2018) ens parla de 9 característiques rellevants de l'aferrament:
1. Universalitat: l'aferrament es troba en tots i cada un de nosaltres, independentment de cultura, país... És una condició humana.
2. Edat: al voltant dels 7 mesos solen haver-se establert dels primers vincles d'aferrament.
3. Tipus d'aferrament: al voltant d'un 60-65% estableix un aferrament segur.
4. Sensibilitat: l'establiment de l'aferrament segur dependrà de la sensibilitat dels cuidadors principals del nadó (segueix llegint, més endavant parlarem dels tipus d'aferrament!!!).
5. Competència: els nens amb aferrament de tipus segur, tenen una probabilitat més gran de no tenir dificultats en relacionar-se de manera satisfactòria.
6. Continuïtat: els nens amb aferrament de tipus segur, tenen una probabilitat major d'establir relacions socials/afectives segures, de manera que, les relacions d'aferrament són transgeneracionals.
7. Nombre de figures d'aferrament: el número és limitat (2-3) i poden establir-se amb diferents persones. La principal, com ja hem dit anteriorment, sol ser la mare.
8. Mentalització /teoria de la ment: l'aferrament segur sol facilitar els processos de reflexió personal sobre els estats mentals propis i dels altres.
9. Narrativa: l'aferrament segur facilitat la capacitat de narrar i explicar el passat/història vital de manera coherent i ordenada.
TIPUS D'AFERRAMENT
1. Aferrament segur: caracteritzat per la incondicionalitat, ja que l'individu té la confiança de la disponibilitat, comprensió i ajuda de les figures davant de situacions que ho requereixi. Capaç d'expressar una alta gamma de sentiments/emocions. Acceptació d'un mateix i sentiments de pertinença. Els nens amb aferrament segur tenen ganes d'explorar i interaccionar amb els que els envolta, són actius i confiats.
Els pares/mares solen ser persones atentes i que responen a les necessitats del nen.(Gago, 2014).
2. Aferrament ansiós-ambivalent: en aquest tipus d'aferrament el nen no té la certesa de disposar de les figures parentals, ja que tenen una resposta inconsistent, de vegades l'atenen i de vegades no (Gago, 2014). Per tant, presenten respostes ambivalents: pot reaccionar cap a la figura d'aferrament amb ira rebutjant-la i seguidament buscar la proximitat amb aquesta. Cerca d'atenció, impulsivitat, tensió, passivitat, indefensió.
Els pares/mares no sempre estan disponibles i solen potenciar les separacions i amenaces d'abandó com a mitjà de control del nen (Gago, 2014).
3. Aferrament evitatiu: caracteritzat per l'evitació/ conducta d'ignorar a les figures paternes. Presència d'ansietat No expressen les emocions i rebutgen les (escasses) temptatives de proximitat per part dels pares. Manifesten fredor emocional, falta d'empatia, conducta hostil i antisocial.
Els pares/mares solen relacionar-se amb el nen amb conductes d'ansietat, rebuig, controladores, intrusives... Negant les necessitats del nadó (Gago, 2014).
4. Aferrament desorganitzat: és un model relacional totalment caòtic. Presenten conflicte, por i confusió respecte de la figura d'aferrament.
Els pares/mares són desorganitzats i canviants, amb comportaments confusos. Altament incompetents i amb possible patologia psiquiàtrica (Gago, 2014).
...com es pot manifestar això amb l'adult?
Adaptació del model d'aferrament de Bartholomew
L'any 1987, Hazan i Shaver van relacionar la teoria de l'aferrament i l'amor en parella, concloent que el comportament relacional de l'adult estava modelat per les representacions mentals derivades de les primeres relacions del nen amb els seus cuidadors primaris (Guzmán i Contreras, 2012). Que interessant! Això implica que, les nostres primeres experiències, influiran en la manera en com nosaltres ens relacionem.
