Aproximació a la violència filio-parental: un fenomen emergent en investigació psicològica   Aproximación a la violencia filio-parental: un fenómeno emergente en investigación psicológica

30.11.2020
La Violència Filio-Parental és un fenomen què ha existit sempre però s'ha conservat en la intimitat familiar o bé s'ha vinculat amb patologies greus  (Pereira, 2016). El que sí que és nou és el trencament del silenci de les famílies i conseqüentment, l'emergència pública del fenomen.


Harbin & Madden (1979) van definir-ho com atacs físics o amenaces verbals i no verbals o danys físics que els fills realitzen cap als seus pares. Tot i així, el terme Violència Filio-Parental (VFP d'ara endavant), va ser introduït per primera vegada l'any 2006 degut a la necessitat d'etiquetar aquella conducta agressiva que exerceixen els fills cap als seus progenitors o tutors de manera reiterada, de diferents formes: violència física, psicològica (verbal i no verbal) i econòmica (SEVIFIP, 2018).

Recentment, la Societat Espanyola per l'estudi de la Violència Filioparental defineix la VFP com a "Conductes reiterades de violència física, psicològica(verbal o no verbal) o econòmica, dirigida a les i els progenitors, o a aquelles persones que ocupin el seu lloc (SEVIFIP, 2018). 


Per altra banda, donat què és un fenomen en augment, és important descriure tant les característiques dels fills/es maltractadors com dels pares/mares víctimes del maltracte:

En primer lloc, cal destacar que diferents investigacions apunten que l'adolescent masculí tendeix a ser qui més agredeix, representant entre el 60% i 80% dels casos (Martínez, Estévez, Jiménez, & Velilla, 2015). Tanmateix, per altres investigadors no hi ha diferències en aquesta variable (Zuñeda, Llamazares, Marañón, & Vázquez, 2016). A més, alguns estudis portats a terme a l'estat espanyol mostren diferències de sexe en quant al tipus de violència: els nois tendeixen més a utilitzar la violència física mentre que les noies tendeixen més a la violència psicològica (Calvete, Orue, & González Cabrera, 2017; Llamazares-Rojo et al., 2016; Martínez et al., 2015). Una altra variable a tenir en compte en l'agressor és l'edat. Martínez et al. (2015) situen aquest tipus de violència en el període entre els 12 i els 17 anys i (Cottrell & Monk, 2004; Ibabe, Jaureguizar, & Bentler, 2013) entre el 10 i els 18 anys.

En segon lloc, quant a característiques de la víctima, s'ha observat que és més freqüent cap a la mare (o en la seva absència, la figura femenina que ocupi aquest rol) (Ibabe et al., 2013; Martínez et al., 2015; Herrador, 2015; Herrador, Cano, & Rey, 2017). Respecte a la variable edat, se sol situar en una franja d'entre 40-50 anys (Martínez et al., 2015). Altrament, Urra & Urra (2014) sostenen que els progenitors víctimes d'aquest tipus de maltractament, sovint treballen en l'àmbit sanitari, educatiu i jurídic i tenen una elevada experiència en el seu sector.


Finalment, cal tenir en compte els principals factors de risc:

Finalment, cal tenir en compte els principals factors de risc: individuals, familiars, escolars i comunitaris. Els joves que exerceixen VFP presenten una baixa capacitat empàtica, alta impulsivitat, així com baixa tolerància a la frustració i baixa autoestima (Martínez et al., 2015). També són irritables i tenen certa dificultat per controlar la ira (Aroca-Montolío et al., 2014). A més, els adolescents que exerceixen VFP tenen un locus de control extern i en alguns casos mostren conductes antisocials fora de casa.

Altrament, també s'identifica el consum de drogues com un factor a tenir en compte, ja que pot considerar-se com a "disparador" de la violència (Calvete, Orue, & Gámez- Guadix, 2013; Martínez et al., 2015). Finalment, Martínez et al. (2015) senyalen el trastorn de l'estat d'ànim, el trastorn per dèficit d'atenció (TDA) o trastorn per dèficit d'atenció amb hiperactivitat (TDAH), el trastorn de vinculació, el/s trastorn/s de l'aprenentatge, el trastorn negativista desafiant (TND), el trastorn dissocial (TD), l'explosiu intermitent, i l'antisocial de l'inici en la infància i l'adolescència, com als trastorns psicopatològics més freqüents en els joves que exerceixen aquest tipus de violència. També s'ha indicat que aquests adolescents sovint presenten símptomes d'estrès i depressió (Calvete et al., 2013).

Pel que fa als factors de risc familiars, segons Aroca-Montolío et al. (2014) i Castro et al. (2015), la VFP apareix en totes les estructures familiars, encara que en les famílies monoparentals hi ha un major risc, tret que són el tipus de família on hi ha més incidència de VFP. D'acord amb Martínez et al., (2015) un 49% són famílies biparentals, un 24% són famílies monoparentals, un 25% són famílies adoptives i un 2% són famílies reconstruïdes. Un altre factor de risc és el de ser testimoni de violència en l'àmbit familiar: més freqüent entre els adolescents que havien vist violència entre el seus pares (Cottrell & Monk, 2004; Ibabe et al., 2013; Llamazares-Rojo et al., 2016; Martínez et al., 2015) i entre els que havien estat directament objecte d'abús (Cottrell & Monk, 2014). Altrament, Martínez et al. (2015) indica que la criança en un entorn violent pot portar al fet que l'adolescent interioritzi la violència com a model de relació adequat i eficaç.

L'estil educatiu dels pares també és un factor fonamental. Segons Cottrell & Monk (2004) la violència pot aparèixer com a resposta d'una necessitat de major autonomia davant d'una família estricta i limitadora. Per altra banda, diversos estudis suggereixen que un estil permissiu també pot constituir la base d'aquesta violència per la manca de límits, de normes i de l'assoliment del rol dels pares com a educadors (Calvete, Orue, et al., 2014; Calvete, Orue, & Gámez-Guadix, 2015; Cottrell & Monk, 2004; Llamazares- Rojo et al., 2016; Martínez et al., 2015). Ibabe et al. (2013) defineix els pares autoritaris com aquells que tenen un gran control autoritari sobre els fills, exerceixen càstigs i són molt exigents i, per contra, els permissius són aquells que exerceixen nivells de disciplina molt baixos. Tanmateix, Llamazares-Rojo et al. (2016) proposen que l'estil autoritari és més característic dels pares i el permissiu de les mares. Altres estudis senyalen que un altre factor és l'absència del pare (Calvete, Orue, et al., 2014).


Per tant, tant l'estil autoritari i/o rígid com l'estil permissiu poden trobar-se en la base d'aquest tipus de violència perquè ambdós estils educatius són factors de risc importants pel desenvolupament de comportaments antisocials en l'adolescència (Ibabe et al., 2013). D'altra banda, Herrador, Cano, & Rey (2017) remarquen que actualment no hi ha un consens sobre quins són els patrons educatius de criança (permissius, democràtics, negligents i/o autoritaris) que poden ser factor de risc, i per tant, donar peu a l'aparició de la VFP.

Et sents identificat i no saps com fer-li front? coneixes algun cas i no saps com ajudar-los? Per parlar de tot això i més, estic a la vostre disposició...No dubteu en contactar si ho necessiteu!

Versión en castellano:

La Violencia Filio-Parental es un fenómeno que ha existido siempre pero se ha conservado en la intimidad familiar o bien se ha vinculado con patologías graves (Pereira, 2016). Lo que sí es nuevo es la rotura del silencio de las familias y consecuentemente, la emergencia pública del fenómeno.

Harbin & Madden (1979) definirlo como ataques físicos o amenazas verbales y no verbales o daños físicos que los hijos realizan hacia sus padres. Sin embargo, el término Violencia Filio-Parental (VFP en adelante), fue introducido por primera vez en 2006 debido a la necesidad de etiquetar aquella conducta agresiva que ejercen los hijos hacia sus progenitores o tutores de manera reiterada, de diferentes formas: violencia física, psicológica (verbal y no verbal) y económica (SEVIFIP, 2018).

Recientemente, la Sociedad Española para el estudio de la Violencia filioparental define la VFP como "Conductos reiteradas de violencia física, psicológica (verbal o no verbal) o económica, dirigida a las y los progenitores, o las personas que ocupen su lugar (SEVIFIP, 2018).

Por otra parte, dado que es un fenómeno en aumento, es importante describir tanto las características de los hijos/as maltratadores como de los padres/madres víctimas del maltrato:

En primer lugar, cabe destacar que diferentes investigaciones apuntan que el adolescente masculino tiende a ser quien más agrede, representando entre el 60% y 80% de los casos (Martínez, Estévez, Jiménez, & Velilla, 2015). Sin embargo, para otros investigadores no hay diferencias en esta variable (Zuñeda, Llamazares, Marañón, & Vázquez, 2016). Además, algunos estudios llevados a cabo en España muestran diferencias de sexo en cuanto al tipo de violencia: los chicos tienden más a utilizar la violencia física mientras que las chicas tienden más a la violencia psicológica (Calvete, Orue, & González Cabrera, 2017; Llamazares-Rojo et al., 2016; Martínez et al., 2015). Otra variable a tener en cuenta en el agresor es la edad. Martínez et al. (2015) sitúan este tipo de violencia en el periodo entre los 12 y los 17 años y (Cottrell & Monk, 2004; Ibabe, Jaureguizar, & Bentler, 2013) entre el 10 y los 18 años.

En segundo lugar, en cuanto a características de la víctima, se ha observado que es más frecuente hacia la madre (o en su ausencia, la figura femenina que ocupe ese rol) (Ibabe et al., 2013; Martínez et al. , 2015, Herrador, 2015, Herrador, Cano, & Rey, 2017). Respecto a la variable edad, se suele situar en una franja de entre 40-50 años (Martínez et al., 2015). De lo contrario, Urra & Urra (2014) sostienen que los progenitores víctimas de este tipo de maltrato, a menudo trabajan en el ámbito sanitario, educativo y jurídico y tienen una elevada experiencia en su sector.


Finalmente, hay que tener en cuenta los principales factores de riesgo: individuales (impulsividad, baja tol. a la frustración...), familiares (estructura, violencia en la familia, estilo educativo...), escolares(bajo rendimiento y dificultades de aprendizaje...) y comunitarios (ej.pobreza). 

Los jóvenes que ejercen VFP presentan una baja capacidad empática, alta impulsividad, así como baja tolerancia a la frustración y baja autoestima (Martínez et al., 2015). También son irritables y tienen cierta dificultad para controlar la ira (Aroca-Montolío et al., 2014). Además, los adolescentes que ejercen VFP tienen un locus de control externo y en algunos casos muestran conductas antisociales fuera de casa.

En otro caso, también se identifica el consumo de drogas como un factor a tener en cuenta, ya que puede considerarse como "disparador" de la violencia (Calvete, Orue, & Gámez- Guadix, 2013; Martínez et al., 2015 ). Finalmente, Martínez et al. (2015) señalan el trastorno del estado de ánimo, el trastorno por déficit de atención (TDA) o trastorno por déficit de atención con hiperactividad (TDAH), el trastorno de vinculación, el / los trastorno / s del aprendizaje, el trastorno negativista desafiante (TND), el trastorno disocial (TD), el explosivo intermitente, y el antisocial del inicio en la infancia y la adolescencia, como los trastornos psicopatológicos más frecuentes en los jóvenes que ejercen este tipo de violencia. También se ha indicado que estos adolescentes a menudo presentan síntomas de estrés y depresión (Calvete et al., 2013).

En cuanto a los factores de riesgo familiares, según Aroca-Montolío et al. (2014) y Castro et al. (2015), la VFP aparece en todas las estructuras familiares, aunque en las familias monoparentales hay un mayor riesgo, salvo que son el tipo de familia donde hay más incidencia de VFP. De acuerdo con Martínez et al., (2015) un 49% son familias biparentales, un 24% son familias monoparentales, un 25% son familias adoptivas y un 2% son familias reconstruidas. Otro factor de riesgo es el de ser testigo de violencia en el ámbito familiar: más frecuente entre los adolescentes que habían visto violencia entre sus padres (Cottrell & Monk, 2004; Ibabe et al., 2013; Llamazares-Rojo et al ., 2016; Martínez et al., 2015) y entre los que habían sido directamente objeto de abuso (Cottrell & Monk, 2014). De lo contrario, Martínez et al. (2015) indica que la crianza en un entorno violento puede llevar a que el adolescente interiorice la violencia como modelo de relación adecuado y eficaz.

El estilo educativo de los padres también es un factor fundamental. Según Cottrell & Monk (2004) la violencia puede aparecer como respuesta de una necesidad de mayor autonomía ante una familia estricta y limitativa. Por otra parte, varios estudios sugieren que un estilo permisivo también puede constituir la base de esta violencia por la falta de límites, de normas y de la consecución del rol de los padres como educadores (Calvete, Orue, et al., 2014 ; Calvete, Orue, & Gámez-Guadix, 2015, Cottrell & Monk, 2004; Llamazares- Rojo et al., 2016; Martínez et al., 2015). Ibabe et al. (2013) define los padres autoritarios como aquellos que tienen un gran control autoritario sobre los hijos, ejercen castigos y son muy exigentes y, por el contrario, los permisivos son aquellos que ejercen niveles de disciplina muy bajos. Sin embargo, Llamazares-Rojo et al. (2016) proponen que el estilo autoritario es más característico de los padres y el permisivo de las madres. Otros estudios señalan que otro factor es la ausencia del padre (Calvete, Orue, et al., 2014).

Por lo tanto, tanto el estilo autoritario  y/o rígido como el estilo permisivo pueden encontrarse en la base de este tipo de violencia porque ambos estilos educativos son factores de riesgo importantes para el desarrollo de comportamientos antisociales en la adolescencia (Ibabe et al., 2013). Por otra parte, Herrador, Cano, & Rey (2017) remarcan que actualmente no hay un consenso sobre cuáles son los patrones educativos de crianza (permisivos, democráticos, negligentes y / o autoritarios) que pueden ser factor de riesgo, y por tanto, dar pie a la aparición de la VFP.

¿Te sientes identificado y no sabes cómo hacerle frente? conoces algún caso y no sabes cómo ayudarles? Para hablar de todo esto y más, estoy a su disposición ... ¡No dude en contactar si lo necesita!