Què podem fer davant les mentides infantils?
Les mentides són un motiu de consulta freqüent en psicologia infantil. Són actituds que descol·loquen els pares i generen malestar en l'àmbit familiar. Una reacció habitual dels pares sol ser enfadar-se i castigar-los, i en moltes ocasions això no genera que ells deixin de dir-les.
Les mentides són un fenomen que forma part del desenvolupament cognitiu, emocional i social de l'infant, per tant, no ens hem d'alarmar. Segons alguns experts, és el voltant dels 7 anys quan els nens realment comencen a "falsejar" la veritat, ja que en etapes anteriors a vegades no hi ha la capacitat volitiva de mentir, sinó la indistinció entre fantasia i realitat.
Des del meu punt de vista, la clau, està en comprendre el perquè el nostre fill o filla té la necessitat de dir-les. Aquí us anomeno diversos motius que poden portar-los dir mentides:
1. Cridar l'atenció: l'ús de la mentida com a mitja per obtenir la cura de l'adult. Hem de tenir clar justament això, ens està reclamant quelcom que no té i que troba a faltar. Aquest tipus de crida solen produir-se quan el nen se sent poc atès, per tant, no podem plantejar-ho com a "aquest nen l'únic que vol és cridar l'atenció, deixem-lo estar" sinó que hem de buscar el perquè aquest infant se sent desatès i com modificar aquesta situació.
2. Frustració i excés d'exigència per part dels pares: l'ús de la mentida com a "escapatòria" davant de la incapacitat de complir amb les expectatives dels pares. El nen, pressuposant que viurà una situació desagradable si el progenitor s'adona que no ha assolit el que s'esperava d'ell, crea una alternativa fantasiosa que creu que satisfarà els pares.
3. Por al càstig: l'ús de la mentida com a mitjà per evitar el càstig.
4. Imitació del món adult: els nens mimetitzen, i si veuen que pares, mares, germans... han obtingut beneficis falsejant la veritat, poden aprendre que aquesta és una de les vies per aconseguir els seus propis objectius.
5. Baixa autoestima: l'ús de la mentida com a mitjà per presentar a la societat una millor versió d'un mateix.
Permeteu-me dir, que la majoria de casos en els quals els nens menteixen, reflecteixen mancances en la relació i els vincles dels fills amb els pares. Per tant, és important buscar la presa de consciència dels pares (ajudar a entendre que està passant i que falla en la vinculació amb el seu fill) i treballar tots en equip, no només posant tota la responsabilitat en el nen "mentider".
Ara bé, que podem fer si el nostre fill diu mentides?
En primer lloc, MAI hauríem d'etiquetar-lo com a mentider o dir-li que ja ha perdut la nostra confiança, això li faria mal i tampoc produiria cap canvi en la seva conducta.
El que hem d'intentar és explicar-li el valor de la veritat i quines conseqüències pot tenir el fet de no dir-la. Per tant:
- L'infant ha de saber que "mentir" és quelcom negatiu i que pot tenir conseqüències negatives, com per exemple un càstig (adequat a la mentida i la circumstància). Atenció, si ens passem, el que estarem fent és invitar-los que en un futur ens tornin a mentir per evitar que els castiguem!!!
- Treballar en la seva autoestima i autoconfiança
- Actuar com a model: no mentir al nostre fill/a, prometent coses que no complirem (encara que sembli una bajanada, si nosaltres actuem així, ell comprendrà que aquesta és la manera correcta d'actuar). Els pares són el model de conducta.
- Donar espai i temps al nostre fill/a per a ser sincer
- Crear un ambient de confiança i disponibilitat cap al nostre fill/a. La família com a lloc segur on l'infant se senti protegit i valorat, i, per tant, que no senti la necessitat que ha d'amagar ni inventar-se les coses.
-Promoure el diàleg i el respecte per les diferències d'opinió.